viernes, 1 de noviembre de 2013

Dexai-mi de «hálogüin»


Dexai-mi de «hálogüin»
que a mí no me gusta essu,
que no quieru requilorius,
que no quieru essus caretus
ni quieru essus mamarrachus
que paecin caras d’antruejus,
ni quieru esas calabaças
con velas puestas en drentu,
ni vel la genti pintá
dendi la frenti al gargueru,
conos jarretis tisnaus
i los ojus descompuestus.
Essas cosas no mos cumprin
a quien semus estremeñus.
Yo lo que quieru es salil
con mis güenus compañerus
a peíl la chaquetía
por tolas casas del puebru,
comu amus salíu de siempri
dendi hazi muchu tiempu;
con un cenachu ena manu
pa enllená-lu d’alimentus:
castañas, nuezis, granás
bellotas i higus secus.
I deziamus enas puertas
esti dichu presenteru:
«Tía, me dé la chaquetía
paque me s’enlleni el cestu,
que si no ya no es mi tía
i farrungu el parentescu.»
Dispués d’enllenu el cenachu,
toítus juntus i contentus,
a endilgal-mus el condumiu
saliamus a campu abiertu.
Con higus i con bellotas
entremesclás i revueltus
haziamus turrón de probi,
i estava bien ricu i güenu.
Assina que a mí dexai-mi,
dexai-mi de tantu cuentu,
que no quieru «hálogüin»
que a mí no me gusta essu,
que yo no quieru essas cosas
que vengan del estrangeru.
Que’l día de Tolos Santus
es costumbri del mi puebru
el hazel la Chaquetía
comu de siempri s’á hechu.

No hay comentarios:

Publicar un comentario